Pau Pujol

Amb prou feines tornat de les Dolomites i amb un peu al següent round de feina, ajagut a un sofà que quasi no em coneix, en una casa que últimament només visito per netejar roba, no paro de donar voltes - igual que el tambor de la rentadora - a aquestes últimes setmanes, a un mes de juny que semblen quatre. No sé ben bé quan i com va començar perquè he perdut la noció del temps entre jornades maratonianes de feina i matinades de festa, però em piquen els ulls de no dormir i no em trec de sobre una sensació d'embotadura constant.

Sent honest, he d'acceptar que m'agrada queixar-me i dir que vaig esgotat per la vida. Que ho vaig i molt, de cansat. Però també he de dir que sóc jo que no sap dir que no, i que m'apunto a un bombardeig perquè col•leccionar anècdotes és divertit. Que em prenc les cobertures nocturnes de Lavaredo com un repte esportiu, i que considero veure sortir el sol a la Patum i a Alins com entrenaments. Que sense saber ben bé com, vaig saltant de projecte en projecte, i que per una barreja precària d'habilitat, dedicació i sort, me'n vaig sortint més o menys en tots. Que he de fer malabars per veure la gent que estimo, però al mateix temps estic sempre rodejat de persones maquíssimes. En conclusió: que estic cansat i no puc amb la meva vida, però en realitat sóc feliç.

Avui, que a contracor però sàviament he renunciat a la última nit de la Festa Major de Ribes, m'estiraré al sofà mentre gira la rentadora i espero el sushi que menjaré mirant una sèrie que m'està costant déu i ajuda acabar. I demà serà juliol, i tornarem a començar