Pau Pujol

Per aquestes dates ara fa vuit anys naixia 11. Era la tardor del 2018, i en una assignatura de tercer de comunicació audiovisual de la Pompeu ens vam inventar el logline que ha donat lloc a tota aquesta aventura.

Quan explicàvem la idea a les tutores i professores de la concatenació d'optatives, TFGs i tallers de guió per on ha passat 11, la reacció sempre era la mateixa: és una història bona, però aquesta pel•lícula és impossible de rodar. I no els faltava raó: nens, muntanya, neu, terror, tots ells conceptes molt atractius i interessants sobre el paper, però que no lliguen bé amb el pressupost i els mitjans d'una òpera prima en català.

He de confessar que, durant aquests vuit anys, a estones jo també m'he cregut la cantarella de que el destí d'11 era agafar pols en un calaix. Per això em resulta tan sorprenent i emocionant veure que, malgrat tot i contra tot pronòstic, 11 ha aconseguit atravessar la frontera dels documents compartits de google drive i arribar a la gran pantalla amb tot el glamour de la faràndula de la Selecció Oficial sitgetana.

Si alguna cosa he aprés de tot plegat és que mai s'ha de dir mai, però com que és molt poc probable que ens donin un premi per aquest guió (no dic el mateix de les directores i la protagonista, que ho petaran molt fort), vull fer els agraïments que faria si ens fessin pujar als guionistes a un escenari, a l'Andrea i la Clara els entrés un atac simultani de singlot, i em toqués parlar a mi:

(als comentaris, que la bíblia no cap aquí i ningú de realització em capa a un minut)