Instagram story viewer> @charo.bj> Posts

Charo Bolívar | Escritora

@charo.bj

382

followers

1037

following

Tot està per fer i tot es possible
Escritora, historiadora, enamorada de los libros y los animales. Comprometida socialmente por un mundo mejor.

POSTS STORIES REELS

by @charo.bj

by @charo.bj

by @charo.bj

#silviorodriguez comencem setembre! by @charo.bj

by @charo.bj

Isavarre, Alt Pirineu
#dansaneu #isavarre #isavarre #parcnaturalaltpirineu by @charo.bj

La Torrassa, 1 de juliol
#latorrassa
#altpirineupallarssobirà by @charo.bj

No tornes a ser la mateixa persona després de llegir David Uclés.
Aquest nen, i em permeto dir-li «nen» perquè té l’edat del meu fill i perquè conserva aquella mirada neta, curiosa i honesta que sembla resistir-se als embats del temps,amaga una de les veus més singulars i poderoses que he tingut la sort de llegir darrerament.

He arribat a les últimes pàgines acompanyada per Clouds, the Mind on the (Re)Wind d’Ezio Bosso, una peça que sembla haver estat composta expressament per abraçar aquest final. La música i les paraules s’entrellaçaven d’una manera gairebé màgica, i més d’una vegada he hagut d’aturar la lectura perquè la pell de gallina i les llàgrimes m’impedien continuar amb normalitat.

El que més m’impressiona és la seva capacitat per jugar amb el llenguatge sense artifici, per convertir les paraules en matèria viva. Uclés modela el temps, doblega els records, dilata els instants i transforma el quotidià en una cosa extraordinària. Barreja la història i el mite, la tendresa i la tragèdia, la memòria i el somni, fins a crear un univers propi del qual costa sortir.

Hi ha llibres que expliquen una història. Hi ha llibres que entretenen. I després hi ha llibres com aquest, que et miren directament als ulls i et recorden qui ets, d’on vens i tot allò que sovint oblidem enmig de la pressa i la rutina. Llibres que deixen una empremta silenciosa i persistent.

Mentre llegia, tenia la sensació que l’autor creava ponts invisibles entre els personatges, la història col·lectiva i les nostres pròpies ferides. I és precisament aquí on rau la grandesa de la seva literatura, en la capacitat d’arribar al lector d’una manera íntima, profunda i inesperada.

Quan he tancat el llibre, he sentit aquella barreja estranya de gratitud i nostàlgia que només provoquen les grans lectures.
Gratitud per haver-hi entrat i nostàlgia perquè sé que no podré tornar a llegir-lo per primera vegada.

La raó és que alguns autors escriuen bones novel·les.
Altres creen mons.
David Uclés fa una cosa encara més difícil, ens transforma mentre ens explica una història.
I després d'això, ja no som exactament els mateixos.

@daviducles
#laciutatdelesllumsmortes by @charo.bj

No tornes a ser la mateixa persona després de llegir David Uclés.
Aquest nen, i em permeto dir-li «nen» perquè té l’edat del meu fill i perquè conserva aquella mirada neta, curiosa i honesta que sembla resistir-se als embats del temps,amaga una de les veus més singulars i poderoses que he tingut la sort de llegir darrerament.

He arribat a les últimes pàgines acompanyada per Clouds, the Mind on the (Re)Wind d’Ezio Bosso, una peça que sembla haver estat composta expressament per abraçar aquest final. La música i les paraules s’entrellaçaven d’una manera gairebé màgica, i més d’una vegada he hagut d’aturar la lectura perquè la pell de gallina i les llàgrimes m’impedien continuar amb normalitat.

El que més m’impressiona és la seva capacitat per jugar amb el llenguatge sense artifici, per convertir les paraules en matèria viva. Uclés modela el temps, doblega els records, dilata els instants i transforma el quotidià en una cosa extraordinària. Barreja la història i el mite, la tendresa i la tragèdia, la memòria i el somni, fins a crear un univers propi del qual costa sortir.

Hi ha llibres que expliquen una història. Hi ha llibres que entretenen. I després hi ha llibres com aquest, que et miren directament als ulls i et recorden qui ets, d’on vens i tot allò que sovint oblidem enmig de la pressa i la rutina. Llibres que deixen una empremta silenciosa i persistent.

Mentre llegia, tenia la sensació que l’autor creava ponts invisibles entre els personatges, la història col·lectiva i les nostres pròpies ferides. I és precisament aquí on rau la grandesa de la seva literatura, en la capacitat d’arribar al lector d’una manera íntima, profunda i inesperada.

Quan he tancat el llibre, he sentit aquella barreja estranya de gratitud i nostàlgia que només provoquen les grans lectures.
Gratitud per haver-hi entrat i nostàlgia perquè sé que no podré tornar a llegir-lo per primera vegada.

La raó és que alguns autors escriuen bones novel·les.
Altres creen mons.
David Uclés fa una cosa encara més difícil, ens transforma mentre ens explica una història.
I després d'això, ja no som exactament els mateixos.

@daviducles
#laciutatdelesllumsmortes by @charo.bj

DIies d'escola. El meu ultim escrit publicat a la revista Ronçana. by @charo.bj

Seis años ya. by @charo.bj

Ojalá no hubiera leído La península de las casas vacías, porque sería la señal de que todo ese horror que ocurrió en este país no hace ni cien años no se habría producido. Y, sin embargo, sé que es uno de esos libros que deberían ser de lectura obligatoria para que ciertas heridas no vuelvan a repetirse.
Es una novela desgarradora, terrible y, sin embargo, profundamente necesaria.
No es solo una historia: es la representación de una guerra silenciosa, quizá la peor de todas, la que se libra dentro del ser humano, alimentada por la sinrazón que habita en todas las personas. Una guerra que deja heridas que no sangran a la vista, pero que marcan para siempre, que deforman la identidad y que condenan al silencio.
La familia de Odisto encarna ese conflicto en su forma más íntima. Lejos de cualquier épica, él no es un héroe, sino un hombre sencillo atrapado en una lucha que lo supera: la de sus propios hijos, la de los vínculos que se quiebran sin remedio. En su figura resuena, deformado y doloroso, el eco de Odiseo, pero aquí no hay regreso triunfal ni orden restaurado, solo la constatación de que hay cosas que no pueden recomponerse.
Y en el centro de todo, Martina, quizá el personaje más inocente de la novela. Su historia es, también, la más devastadora. No muere ni desaparece en el sentido físico, pero deja de existir a los ojos de los demás. Está marcada por una “mancha” invisible que la condena a no ser vista, a habitar un espacio donde su presencia se percibe, pero no se reconoce. Esa inocencia, lejos de protegerla, acentúa la injusticia de su destino. La invisibilidad no es ausencia: es una forma de violencia. Los otros continúan con sus vidas y sus muertes como si ella no estuviera, y en ese gesto cotidiano de negación se consuma la herida.
La novela construye así una atmósfera de tristeza y desesperanza que cala hondo. Todo parece avanzar hacia un final inevitable, uno que no golpea por lo que ocurre, sino por lo que ya no puede repararse.
@daviducles
#lapenínsuladelascasasvacías by @charo.bj