Pere Migó Aran

fa olor de fred i em piquen les mans. les amago perquè me les busquis i les trobes perquè vull que siguin teves. encara que estiguin fredes, gelades. les agafes gairebé amb por, com si es poguessin arribar a trencar. com si no estiguessin ja trencades. et miro els ulls, concentrats. clars sota dues celles fosques que els fan preocupats. i veig com a poc a poc em fas caliu. i amb les meves, decideixes amagar les teves. ben lluny on ningú més les pugui trobar. on es puguin descongelar. on puguin sanar. i tot es converteix en una mena de secret que només existeix si pot ser xiuxiuejat. i me’l dius fluixet a l’orella perquè vols que sigui nostre. perquè vols que ningú més l’entengui. perquè vols que quan olori el fred, pensi amb tu.