Clara López Jacarilla

Fer quilòmetres des de les gelades de gener fins a suar la samarreta a les tardes d’agost, coronant cimes i mirant l’horitzó amb la sensació que el temps s’atura. El repte dels 20.000 cims de la Mancomunitat no va de sumar punts en un mapa ni d’agafar cap rollo de competició; és l’excusa perfecta per redescobrir el pati de casa nostra i flipar amb el ràpid que trobes racons guapos sense anar-te’n a l’altra punta del món.
Pujar cimes com el Montcabrer amb eixa silueta que es veu des de tot arreu, la zona de la Serra de Mariola i el Reconco, el Maigmó, el Cides, o el Benicadell i la Serra de Cantallops t’acaba enganxant. Cada sortida d’estos mesos ha tingut la seva història: trobar un avenc amagat de casualitat, una masia abandonada que conta una historia, una flor estranya enmig de les pedres o eixe mirador top on sembla que pugues tocar la mar.
Però lo millor de tot no són les vistes ni l’altitud, sinó la companyia. Les xarrades interminables fent ziga-zagues, les risades quan el pendent es posa impossible de veritat, els silencis abans d’una posta de sol guapa de veritat i el glop d’aigua fresca a qualsevol font de camí. Al final, la muntanya fa que qualsevol cap de setmana es convertixca en una aventura de les bones.

Quina sort tenim! Poder eixir de casa i tindre tota aquesta salvatjada a un pas és un luxe incalculable. Al cap i a la fi, connectar així amb la natura és el que ens cura i ens recarrega les piles. Caminar per aquests cims de gener a agost ha sigut la millor medicina.