Instagram story viewer> @brisadellibres> Posts

Brisa de llibres 🍃 | Tamara

@brisadellibres

760

followers

1059

following

💜 Llegint literatura (majoritariament) escrita per dones i mirada feminista
🫶🏽 M’agrada molt llegir i recomanar llibres a les amigues

POSTS STORIES REELS TAGGED

Des que vaig descobrir Colette tenia clar que volia continuar llegint-la, i «Duo» no m’ha decebut pel que fa a la seva manera d’escriure. En aquesta novel·la breu, una infidelitat és només el punt de partida. El que realment importa és tot allò que s’obre després: els silencis, les contradiccions, l’orgull, la vulnerabilitat i la distància que, de vegades, s’instal·la entre dues persones que s’estimen.

El que més m’està captivant de Colette és la seva escriptura. Té una manera de mirar els personatges que em fascina: sense presses, sense judicis i amb una delicadesa que fa que fins i tot els gestos més petits tinguin pes. També m’ha despertat molta curiositat la seva vida, tan lliure i avançada al seu temps. Conèixer una mica qui va ser fa que llegir-la encara tingui més sentit.

A «Duo», Colette observa una parella en un moment en què la confiança comença a esquerdar-se i ens recorda que les relacions poques vegades es trenquen de cop. Sovint és una suma de petites esquerdes, de paraules que no arriben a dir-se i de sentiments que es van acumulant fins que ja no es poden ignorar.

És una novel·la on gairebé no passa res i, alhora, passa de tot. Tot transcorre en les mirades, els silencis, els pensaments i les contradiccions dels personatges. És una d’aquelles lectures que demostren que no cal una gran trama per parlar de coses importants.

Tot i això, és una lectura que no m’ha acabat d’arribar. He gaudit molt més de la manera com està escrita que de la història en si. M’ha costat connectar emocionalment amb els personatges i, en alguns moments, els he sentit una mica llunyans.

Malgrat això, tinc clar que continuaré llegint Colette. És una autora que, més enllà de si una novel·la t’emociona més o menys, té una veu molt particular. I crec que només per descobrir-la ja val la pena acostar-s’hi.

★★★☆☆ by @brisadellibres

3

6

4 months ago

«Nosaltres les fades veiem el que alguns homes de vegades fan a les dones sense demanar-los res.
Nosaltres les fades suposem què pot voler dir en el món de baix ser una noia ser una noia jove ser una dona.»

Hi ha llibres que acabes i necessites deixar reposar. Llibres que et demananen temps per assimilar tot allò que t’han fet sentir. Fa dies que he acabat “Com bèsties» i encara el continuo processant.

«Com bèsties», de Violaine Bérot, és una història breu però immensament profunda. Un poble perdut entre muntanyes. Una nena que apareix del no-res. Un jove sortit de la norma convertit en sospitós. Un misteri que es construeix a través de veus, rumors i silencis.

Violaine Bérot construeix una narració polifònica on cada veu aporta una peça del trencaclosques, però cap d’elles conté tota la veritat. Perquè la veritat també està feta de silencis, de prejudicis, de coses que no sabem veure o que preferim no mirar.

Entre la llegenda, la faula i la novel·la negra, «Com bèsties» parla dels marges, dels cossos que incomoden i de les persones que la societat observa abans d’intentar comprendre. És una història sobre què passa quan algú s’allunya del camí que la comunitat ha traçat, sobre els judicis que construïm al voltant d’allò que desconeixem i sobre les violències, especialment les que travessen els cossos i les vides de les dones. També explora les relacions maternofilials. Parla de com convertim en «bèsties» allò que no encaixa dins del que considerem normal.

Una lectura incòmoda, magnètica i plena de capes. D’aquelles que acabes i tens la sensació que necessites tornar-hi, perquè encara hi ha alguna cosa amagada entre les pàgines.

Una petita història que conté molt més del que sembla. Una faula fosca que ens fa qüestionar qui són les bèsties, realment. by @brisadellibres

3

10

4 months ago

Hi ha llibres que, tot i haver estat escrits en moments, llocs i contextos diferents, semblen conversar entre ells.

En aquest carrusel us comparteixo algunes lectures que estableixen ponts a través de temes, atmosferes, preguntes i emocions compartides: la construcció de la identitat, el pas a l’edat adulta, l’obsessió amorosa, la memòria, el dol o les zones més fosques de l’experiència humana.

No es tracta de llibres iguals, sinó de llibres que es troben en algun lloc i que poden enriquir-se mútuament.

Quins altres llibres diríeu que estableixen ponts entre si? Us llegeixo! 💌 by @brisadellibres

3

9

5 months ago

Hay libros que cuentan una historia de amor. Animal triste, de Monika Maron, habla de aquello que queda cuando el amor ya no está y, aun así, continúa ocupándolo todo.

Esta novela tiene algo de recuerdo enfermizo, de pensamiento que vuelve una y otra vez al mismo lugar hasta desgastarlo. La narradora —una paleontóloga de la Alemania del Este— reconstruye su relación con Franz desde la vejez, desde una memoria frágil y obsesiva. Y quizá eso fue lo que más me fascinó del libro: que nunca sabemos del todo qué pertenece al recuerdo y qué nace de la imaginación. Pero, en el fondo, tampoco importa. Hay amores que solo pueden sobrevivir deformados por el deseo y por el tiempo.

Maron escribe la pasión de una forma profundamente humana: no como un refugio cálido, sino como una herida que la protagonista necesita seguir tocando para comprobar que todavía existe. Aquí el amor no salva ni calma. Consume. Obsesiona. Deforma. Y, sin embargo, es precisamente esa intensidad la que mantiene viva a la narradora incluso décadas después.

También me fascinó la metáfora constante de los fósiles, de los esqueletos, de los huesos. Como si amar fuese excavar entre restos antiguos intentando descubrir en qué momento exacto murió algo. Hay una tristeza muy lúcida en esa idea: si el amor desaparece, ¿qué queda de nosotros? ¿Solo los huesos?

Y es que Animal triste habla de muchas cosas al mismo tiempo: de la memoria, de la obsesión, de los celos, del deseo clandestino, del miedo a envejecer, de la caída del muro de Berlín y de los muros íntimos que, en cambio, nunca terminan de caer. Pero, sobre todo, habla de la incapacidad humana para aceptar la pérdida. De esa necesidad casi absurda de seguir habitando un amor incluso cuando ya solo existe dentro del recuerdo.

Es una novela elegantísima, íntima y dolorosa. De esas que avanzan lentamente pero te dejan llena de frases subrayadas y pensamientos incómodos. Y cuando la terminas, tienes la sensación de haber escuchado durante horas la confesión de alguien que todavía ama demasiado.

Reseña de @brisadellibres by @brisadellibres

67

0

5 months ago

Hi ha llibres que expliquen un amor. Animal triste, de Monika Maron, explica allò que queda quan l’amor ja no hi és i, malgrat tot, continua ocupant-ho tot.

Aquesta novel·la té alguna cosa de record malaltís, de pensament que torna una vegada i una altra al mateix lloc fins a desgastar-lo. La narradora —una paleontòloga de l’Alemanya de l’Est— reconstrueix la seva relació amb en Franz des de la vellesa, des d’una memòria fràgil i obsessionada. I potser és això el que més m’ha fascinat del llibre: que mai no sabem del tot què és exactament record i què és imaginació. Però, al capdavall, tampoc importa. Perquè hi ha amors que només poden sobreviure deformats pel desig i pel temps.

Maron escriu la passió d’una manera profundament humana: no com un lloc càlid, sinó com una ferida que la protagonista necessita continuar tocant per assegurar-se que encara existeix. L’amor aquí no salva ni calma. Consumeix. Obsessiona. Deforma. I, tanmateix, és precisament aquesta intensitat la que manté viva la narradora, fins i tot dècades després.

M’ha encantat també la metàfora constant dels fòssils, dels esquelets, dels ossos. Com si estimar fos excavar entre restes antigues intentant entendre quan exactament alguna cosa va morir. Hi ha una tristesa molt lúcida en aquesta idea: si l’amor desapareix, què queda de nosaltres? Només els ossos?

I és que Animal triste parla de moltes coses alhora: de la memòria, de l’obsessió, de la gelosia, del desig clandestí, de la por d’envellir, de la caiguda del mur de Berlín i dels murs íntims que, en canvi, no cauen mai. Però sobretot parla de la incapacitat humana d’acceptar la pèrdua. D’aquesta necessitat gairebé absurda de continuar habitant un amor fins i tot quan ja només existeix dins del record.

És una novel·la elegantíssima, íntima i dolorosa. D’aquelles que avancen lentament però et deixen plena de frases subratllades i pensaments incòmodes. I quan l’acabes, tens la sensació que has estat escoltant durant hores la confessió d’algú que encara estima massa. by @brisadellibres

3

6

5 months ago

Hi ha històries d’amor que la societat d’una època va condemnar a existir només en silenci.

A Un asunto de familia, Claire Lynch ens endinsa en una història marcada pels silencis, els secrets i el pes de les normes socials. La novel·la segueix l’Heron i la seva filla Maggie, que han crescut amb una absència difícil d’explicar: la de la mare. També seguim la Dawn, la mare, ja que l’autora construeix la història en dos temps: el 1982 i el 2022-2023, que es van entrellaçant de manera molt natural al llarg del llibre.

Quan el temps comença a esgotar-se, apareix la necessitat d’enfrontar-se al passat i de posar paraules a una veritat que durant anys ha quedat enterrada. A través d’aquesta història íntima i familiar, l’autora ens parla d’un amor que, en el context de la societat britànica dels anys vuitanta, simplement no tenia lloc.

Amb una prosa delicada, la novel·la explora com la pressió social, la moral d’una època i la por al judici dels altres poden condicionar decisions que acaben marcant tota una vida. És una història sobre l’amor, la culpa i la memòria, però també sobre tot allò que moltes famílies han hagut d’amagar per poder continuar existint.

M’ha agradat molt: m’ha semblat una història molt bona i, sobretot, necessària de ser explicada. Tot i així, en alguns moments m’hauria agradat que l’autora aprofundís una mica més en certs temes i en alguns fils que queden lleugerament oberts.

Potser per això la història ressona tant després d’acabar-la: perquè et fa pensar en totes les dones que, en una altra època, van haver d’amagar qui estimaven per poder continuar existint. Aquestes històries també mereixen ser contades. by @brisadellibres

3

7

7 months ago

Quan les dones deixen de teixir, el món tremola. I és només quan el fil s’atura que es fa visible la magnitud de tot allò que sosteníem en silenci.

Arrelada a Camariñas, a la Costa da Morte, la novel·la teixeix realisme social, memòria col·lectiva i mitologia per parlar de dolor, però també de rebel·lia i transformació. L’arribada de l’Ari al poble —com a guia turística i encarregada del museu de l’encaix— és el fil que ens permet endinsar-nos en una comunitat travessada pel silenci, la ràbia i les absències.

Tot en aquesta història gira al voltant del gest de teixir. Les palilleiras, el llenguatge, la transmissió oral, les xarxes invisibles que sostenen la vida quotidiana. Teixir com a acte domèstic i com a acte polític. Teixir paraules, memòria, resistència. Davant d’un sistema dominat per les veus masculines —els diners, el poder, les decisions—, són les dones qui sostenen allò invisible. Les que han estat massa temps sense veu.

La mort de la María —una nena atrapada en una violència que no ha triat— sacseja el poble i condensa tota la violència estructural que travessa la novel·la. I és aquí on el relat fa un gir poderós: les dones deixen de teixir. El silenci es converteix en vaga. El fil s’atura. I el món, sense elles, es desfà.

Aquest gest radical és, potser, el moment més colpidor del llibre: quan allò que sempre ha sostingut la comunitat es retira, queda al descobert la magnitud del seu treball i del seu poder. Només en la interrupció s’entén la xarxa.

Amb una atmosfera marinera i gairebé mística, Punto de araña és una oda a les mans que creen, a les amigues que es trenen entre elles, a les dones que, paraula a paraula, han anat sostenint el món en silenci. És una novel·la que parla de genealogies femenines, de sororitat i de la força política de la cura i de ser dona.

Aquesta vegada, el fil no el sostenim soles. by @brisadellibres

3

15

7 months ago

Quantes ganes tenia de llegir la @charirodguez ❤️

Un recull de contes curts escrits des de la vulnerabilitat més nua, sense filtres ni artificis. Amb una prosa precisa i breu, l’autora aconsegueix dir molt amb molt poc, condensant en peces breus una intensitat que sacseja.

Jo l’he llegit a petits glops: són contes molt ben escrits, travessats per una certa incomoditat. Contes rodons i exactes, als quals no els sobra ni els falta res.

És un llibre que m’ha fet reflexionar sobre l’art de dir molt amb poc. Perquè un text no necessita grans descripcions ni explicacions infinites per ser perfecte.

Us el recomano moltíssim: reuneix tot el que un bon conte necessita —incomoditat, precisió, una escriptura cuidada i meravellosa— i aquella sensació final que et deixa amb ganes de llegir-ne un més. by @brisadellibres

3

9

8 months ago

Un dels molts propòsits lectors que tinc aquest any és cumplir el repte de llegir dotze Petits Plaers de @vienaedicions i @petitsplaersclub durant aquest any, i avui us porto ressenya del primer!

La veritat és que és el primer Petit Plaer que llegeixo i m’ha agradat. És una història que enganxa des del principi, amb una lectura àgil, però carregada de matisos, i que m’ha sorprès per la profunditat emocional que amaga en tan poques pàgines.

En aquest Petit Plaer en Vladímir Petróvitx recorda i explica als seus amics la vivència del seu primer enamorament. Amb només setze anys, s’enamora apassionadament de la Zinaïda Alexandrovna, una extravagant princesa, filla d’una família aristòcrata arruïnada. Ella és magnètica, conscient del seu poder de seducció, i gaudeix envoltant-se de pretendents —en Vladímir no n’és pas l’únic—, fet que intensifica encara més la seva obsessió.

El relat va molt més enllà d’una història d’amor adolescent: és el retrat d’un moment vital de frontera, quan ja no ets un nen però tampoc un adult. A través de la mirada ingenua d’en Vladímir, Turguénev explora el desig, la gelosia, la idealització i el dolor que sovint acompanyen el primer amor. Un amor que enlluerna, que consumeix, i que acaba esquinçant la innocència del protagonista, obligant-lo a enfrontar-se a veritats adultes que encara no està preparat per comprendre del tot.

És un llibre que es llegeix en una tarda de diumenge, amb molt bon ritme, que et deixa amb ganes de continuar al final de cada capítol i que, tot i la seva brevetat, deixa un pòsit emocional intens. Una lectura petita en format, però gran en tot allò que remou.

🍃🍃🍃🍃 / 5 by @brisadellibres

3

5

10 months ago

Hola, hola! 🍃

Primerament: molt bon any nou a totes i tots! Espero que estigueu tenint un molt bon inici d’any 🫶🏽

L’any passat vaig començar a llegir clàssics (Frankenstein, La plaça del diamant), i aquest any m’he proposat llegir més clàssics. En aquest post us faig un recull de cinc clàssics que tinc apuntats en la meva llista de pròximes lectures d’aquest any 📚

Quins propòsits lectors teniu vosaltres? Quin clàssic em recomaneu que no està en aquest recull?

Ens llegim! 💌 by @brisadellibres

3

15

10 months ago

Aquest any 2025, els llibres han sigut el meu rufugi.

Aquest no ha sigut un dels meus millors anys, i els llibres han sigut un espai segur molt necessari en el meu dia a dia. No m’han salvat, simplement m’acompanyaven per un procés i emocions que tenia que transitar i han estat com a espai segur per poder evadir-me, per poder ordenar el meu cap, per prendre un break, per fer-me sentir un altre tipus d’emoció i sentiment. I també han estat per oblir-me els ulls, per veure altres realitats que necessiten ser llegides, escoltades.

Aquesta comunitat també ha estat el meu refugi segur. Gràcies per seguir amb mi durant tot aquest any, per compartir lecture, per parlar d’elles, per fer xarxa, per fer comunitat. Mil gràcies a totes i a tots ❤️‍🩹 I molt bon feliç 2026, que no sé si serà pròsper -esperem que sí-, però espero que seguim fent xarxa i comunitat com hem estat fent fins ara, perquè és refugi 💜 by @brisadellibres

91

21

10 months ago

“Alia, tienes dos opciones: la cárcel o el suicidio.”

Hi ha llibres que sacsegen i incomoden perquè posen paraules a realitats que durant massa temps han estat silenciades i normalitzades. Realitats que cal llegir, escoltar i mirar de cara.

Adéu, Tànger assenyala sense concessions la violència de la mirada masculina i el control sistemàtic exercit sobre el cos de les dones. A Tànger, la seva ciutat d’origen, l’Alia viu sota una vigilància constant, jutjada pel simple fet d’existir en un cos llegit com a disponible. Per intentar entendre el desig que la persegueix, comença a fotografiar-se: un gest que vol ser apropiació i resistència, però que acaba convertint-se en condemna quan les imatges circulen per internet.

Davant la sentència moral i social, fugir sembla l’única sortida. A Lió busca refugi, però aviat descobreix que el patriarcat no entén de fronteres i que el passat imposat continua assetjant-la, allà on vagi.

Amb una veu narrativa que interpel·la directament el lector i la lectora, Salma El Moumni obliga a habitar en primera persona la violència, la por i l’apropiació del cos femení. Adéu, Tànger és una novel·la dura, incòmoda i necessària. No només assenyala els homes que exerceixen violència masclista, sinó també les cultures i institucions que la perpetuen. Una violència que genera ràbia, cansament i desig de fugir, sabent que, massa sovint, no hi ha cap lloc segur.

La història de l’Alia no és una història individual: és el retrat d’un sistema que castiga les dones quan s’atreveixen a mirar-se i a existir fora del control.

Llibre ideal pel #Feminovembrist de @pandemiadellibres 💜 by @brisadellibres

35

6

10 months ago