À G A T A M U N T A N É

Intento mirar dins meu. I esbrinar més de mi: del que soc, del que sento, del que em construeix.
Quines coses em poden descriure?

Una carícia, una foto analògica en un instant que no es repetirà. Un llibre de vuit-centes pàgines que pesa a les mans i em buida el cap. Una abraçada forta. Una mirada de complicitat.

El silenci.
El silenci quan llegeixo i estic dins un altre univers, a vegades més amable que la meva pròpia realitat.

Un pla improvisat.
El cos deixant-se portar pel moviment, sense cap intenció, només en acció.

Una carta quan sento que algú ho necessita.
Una carta quan la necessito jo, quan em costa verbalitzar les coses i prefereixo escriure.
Quan vull explicar com em sento, però les paraules no m’ajuden.

Una respiració calmada.
Soc la felicitat que m’omple el cos quan veig a la meva neboda venir corrents a abraçar-me, sense pensar-s’ho, sense por a caure.

Puc ser el vent que passa per la cara quan seus a la vora del mar. No només l’horitzó, sinó aquell moment just abans de fer-se fosc, quan la llum es torna més càlida i suau, i tot sembla que queda en pausa.

Una mirada amb moltes històries a dins.
Emocions de tota mena: tempesta, soroll, bogeria, i després calma.

Un cafè cremós que no necessita sucre.

Què més soc?
O què podria ser?

M’agradaria ser com el jersei que et poses quan refresca una nit d’estiu:
alguna cosa senzilla, però necessària;
alguna cosa que abriga sense fer soroll.