Instagram story viewer> @alexfontroca70> Posts

alex font roca

@alexfontroca70

29

followers

76

following

La màgia d'infant consistia en creure que l'arbre movia les fulles que el vent empenyia

POSTS STORIES REELS

Quien me habló de la madurez?
Alguien como tu que guillotinaste los absurdos pensamientos maduros que nos llevaron a la guerra del golfo, o a una guerra civil, o a minimizar toda una vida a la recompensa de tener un trozo de asfalto junto a una parcela silenciosa dibujando el acento en los ladrillos, cuándo ellos nunca ladran sin los perros que los habitan.
No es como coges la cuchara lo importante- me decias- es la sopa.
El acento es plano, como tantas cosas sumadas, sumadas o a veces ahumadas por el miedo invisible que ata los dos zapatos para imantarnos en el suelo.
Eso son los valores adultos de una sociedad adulta, eso es madurez...dicen.
Tu me privaste de esa visión, y en este libro tan oscuramente claro hablas de las heces esparcidas por la humanidad con la fachada pintada de "made in maduro". Que absurdo me parece todo cuándo me pongo las gafas de la autenticidad. Nada de pedanteria, todos las tenemos guardadas en algun rincón de nuestro andar. Justo en ese rincón que se rompió nuestro gran tesoro por descobrir: la realidad.
Hoy te leía en castellano, y te he amado en universal, como siempre , este ha sido tu año en mi, creo que tuve la necesidad de Eduardo como nunca, ser hijo del primo hermano de Rubianes es como pasar de rascacielos en rascacielos funambulando encima de una cuerda tan delgada que da vértigo.
La gran suerte es que a medio camino uno cae y esas alas que tu dibujaste permiten vivir mil vidas en una sola i pequeña dimensión terrenal.
Y es que Eduardo, por el amor de DOS , no me abandones nunca, porqué como dice la canción , sin ti no soy nada y ya sabes que " a quien nada Dios le ayuda ". Creo que no era así.
Que suerte la tuya, que viviste niño, disimulaste adulto, y te fuiste con la mochila llena de verdades lejanas para tantos, por eso brilló tu muerte, no hay mejor partida que en el barco de la serenidad con uno mismo. by @alexfontroca70

La salut mental i les patranyes discursials.
Evidentment ens hem d'agafar a l'humor en situacions adverses, poca cosa queda si no.
Abans del 2020 era valent, et trenques el peu i t'enguixen i la gent et mira I pensa : pobre, s'ha trencat el peu.
Però a vegades una llavor ( explicable o no, és igual això, és cara enfora ) se't planta dins teu i tens clar que el treball consisteix en no regar de pors i absurditats una part teva que passa a ser la més mimada del teu ser i la teva vida.
Documentals, gent que parla explicant que la seva ment va més ràpid que la seva vida.
Ooooh que valents!- cridem tots perquè un famós ha dit que no està bé!.
Ostia, jo també ho penso: que valent ! Ho te suposadament tot però està trist, i te el dret d'estar-ho.
Però els terrenals també existim, fins i tot els que ens hem fet un currassu per estar bé ( i n'hi ha molts ).
Aquí la cosa canvia , comentaris tan absurds com " fes una cerveseta i no pensis tant, que no és bo pensar!" O com en el meu cas que simplement estar tancat tantes hores i dies en silenci doncs em recargola la ment i com que en sóc conscient ho dic ( amb aquell permanent sentiment de culpa social )
La resposta d'algú ha sigut : coi doncs dona 15 dies a la feina i marxa ! Apa i Santes pasqües.
Clar falta el guix i segurament entendre que és el que un mai ha tingut i que no és visible, ho entenc.
També deu faltar una mica de pensament obrer dins dels obrers potser.
Jo estic bé perquè la consciència ja la tinc conscient però m'agrada fer crits a molta gent que calla i recordar que no han matat a ningú, simplement porten un guix invisible al cap.
Mostrar les debilitats fa que la societat sigui més humana i mostrar-les ens fa forts.
Perquè sense pluja no coneixerem mai el sol i sense debilitats mai podrem saber que és la fortalesa. by @alexfontroca70

Des de la presó ( entre cometes només faltaria ) de Begudà.
On l'asfalt buit de joguines guanya la batalla visual a la bellesa de la natura.
On les 12 campanades semblen els últims dos anys abans de la jubilació.
On mai passa res i supliques que mai passi res perquè res del que pugui passar serà una poesia del Mario Benedetti arribada del cel.
On el cos queda aturat mentre la ment marxa a laberints de sortides abstractes.
On el Nadal passa a ser un dia tan absurd com el Nadal.
On la paga doble redueix a la meitat qualsevol essència digne i orgullosa d'existir.
On fins i tot el més aNADALític del món comença a donar importància al fum, fum, fum.
On els poetes perden l'ambició d' acaronar les lletres sexys i sensuals de la vida.
Des de l'alegria que em caracteritza desitjo que el pare Noel ( un ianqui colonitzador però simpàtic) porti empatia a les llars catalanes escalfades pel brou anual.
Aquí ja han sonat les primeres dues campanades, només en queden 10. Però mai caurem, per solventar les penes socials, a la beguda, a Begudà. by @alexfontroca70

La feina de mirar comptadors i de carter m'ha regalat moments, també amistats, però sobretot moments.
La vida m'ha regalat moments, també amistat, però molts moments bUnics.
La vida, la feina, el respirar i sobretot el recorregut, em fa despedir-me de gent que m'havia regalat moments amables i sincers.
Avui he pensat amb en Jordi de Montagut, que m'esperava al principi del poble i caminavem junts fins a casa seva, cada caminada un moment, cada caminada un regal i un capítol de la seva vida.
Em costa entendre la mort, he pensat en la Loli, la parella d'ell, en Fali, càlida com ell, amable, bona gent, bon cor...li faria una abraçada. Ell sempre em rebia amb un somriure, tenia faccions boniques, d'aquella gent que li costaria ser mala gent, li costaria dissimular la bondat, la portava a la motxilla vital.
No era amic meu, ni molt menys, no importa això, quan marxa un amic segur que marxa amb ell una part de tu però s'omple de tu una part d'ell, d'això tracta l'amor en la mort. Quan marxa algú que t'ha regalat moments, doncs passa igual, s'equilibra la mort alimentant l'amor del viure, perquè la vida és la nostra però també la que compartim amb desconeguts de cara coneguda que et regalen petits tresors diàris, tan petits que fan que tot el que visquis sigui gegant.
Gràcies bonic pels detalls que em vas regalar. by @alexfontroca70

A esos deliciosos machos cabríos :
Porqué la tierra se mueve
Y vuelven a cruzarse delante de mi.
Porqué vuestros pasos dejan huella farlopera sin una consonante.
Porqué vuestra saliva es moco de caracol
Porqué las puertas tienen llaves Porqué regais de sémen vuestras conversaciones de futbol.
Porqué os suicidáis con las corbatas.
Porqué rezáis rosarios de pubis.
Porqué os multiplicáis en los espejos de las sombras.
Porqué sois unas bestias- domables en la simplicidad- formidables con el falo enchufado a mi lado.
A vosotros amigos , a vosotros : avergonzantes llevadores de titas...a vosotros.
Porqué estoy cansado.
Porqué estoy muy cansado, permitidme deciros que estoy hasta los huevos, usando vuestro llenguaje, mojaré de pipi mi espacio para alejaros de mi verguenza. by @alexfontroca70

Finalment extirpa els teus ulls de suau tendresa i tritura'ls en el morter, veuràs.

Veuràs al vent escombrar d'una sola ràfega les cendres del teu món convencional. by @alexfontroca70

Voldria viure
més enllà de la pell,
jutjant i observant
el meu problema.

El vostre
és un negoci de pells humanes,
i sou vosaltres
les mercaderies
dels millors postors.

He caminat pels camins de la ciutat, treballant el preu de la meva existència en societat.

Podria ser ...
Però no :

Som companyies asseguradores de les nostres
pròpies vides.

Toca morir dotze hores més que mai tornaran, espero crear algun niu en algun cor humà i empadronar-me en una falsa i real humilitat.

Moro per poder viure, com molts, i no espero recompensa, com pocs.
I algú em va dir que seria alguna cosa i amb sort potser sóc més cosa que alguna..cosa. by @alexfontroca70

Arribaven paraules justes, injustament rebudes per ella.
El sentit de la vida? Quin sentit?
Has escoltat el sentit ?
El sentit no era sentir ?
- Sempre amb el coi de sensibilitat! Pesada!
- Vols fer el favor de baixar!, reconec que el dibuix t'està quedant molt bé, però quin sentit hi trobes a pinzellar el cel tot el dia ?
- ha de quedar gravat en sang i suor el sentit? És el meu o el teu ? Ha de ser terrenal ? Qui t ho va dir que la petjada ha d'estar escrita en el passeig de la fama dels mèrits escrits.Em vols deixar dibuixar el meu dibuix ?. El quadre que t'estan pintant tampoc queda malament però quedaràs ofegat i penjat per sempre més allà a la bassa. Al museu de la bassa. MNB.
- moriràs, ho recordes ?
- clar, per això el meu sentit és pintar el cel, cada dia, i a l'endemà tornar-hi quan el vent i la nit hagin acabat la seva obra d'art.
- estàs sonada !
- I moriré morta, cert, però de moment deixa'm viure viva sense els teus maleïts anuncis d'utopies:
A la peixera humana el cel és una ferida de Deu sangrant que transfereix eternitat a compta gotes. Els teus ulls és el mirall ansiós de l'altre. I el teu cor la dimensió de l'amor. I si us plau, no oblidis que la teva ment és alguna cosa mes que la flauta d'Hamelín. Els ratolins també moren. by @alexfontroca70

Necessària innocència que ignores el temps, lluny del meu espai, vestida de passat, somriure de futur, tristor del present venut a...qualsevol supermercat de la vergonya.

Rialla remota.

Tornes en mans dels avis i els pares en una imatge dolça.
La innocència reneix en el primer respirar. La mort en vida és molt menys que la mort viva.

Menyspreu al cor per un maleït gram d'or. by @alexfontroca70

Els dracs viuen per sempre, però els nens es fan grans.

- no tens calor ? Et pots treure la " sudadera " si vols- m'ha dit la dentista.
- no millor que no, que porto roba interior.
- bueno, no serà la primera que veig a la vida- ha dit rient.
M imagino la cara d'ella mirant la roba interior amb el dibuix del Winnie the pooh. És la meva protecció a tot el que no entenc. Perquè en realitat, mai ho he entès.
De petit li deia al meu pare que no volia créixer. Quina foto més bonica. Quina meravella de nen feliç que somiava en coses que crec que ja sabia que no existien. Que bonic ser innocent pare !
La pastanaga! La pastanaga! ( nova versió de la barbacoa)
"Que esperaves estimat? Si la teva missió no és anar de viatge ni que et serveixin menjars a la taula de convidats...pq no t'hi esforcis, sempre seràs un convidat"
- però de pedra mai si us plau!
La meva missió no era ser un cadàver laboral però en algun toc del menú hi van posar salsa picant de responsabilitat per endolçar la base del primer plat anomenat : m'importa un bledo tot plegat.
Costa molt estar en país estrany, on les paraules no són dolces a vegades i on em faig creure a mi mateix que jo també sóc un ingredient important del menú que la majoria hem de menjar en aquell restaurant de carretera amb olor a "fritanga. Ens costa acceptar que no som importants i aquell nen la única cosa que volia era no ser important però que tot el que fes l'importés molt.
Algú em va dir ahir que tot el meu present està condicionat per haver salvat la innocència de qui més estimo. No hauria sigut just no fer ho, era un acte de responsabilitat amb mi mateix. Tampoc és excusa, em vaig auto esclavitzar el futur.
Ara jugaria amb tu Puff, així surto de la presó els dilluns, ho sento, no en se més.
Demà ja seré el carter i tot tornarà a tenir color de joc al costat del mar.
I això que reparteixo factures ( maleïda contradicció) imagina't si fossin cartes d'amor.
Seria el menú que mes desitjo: un entrepà de truita al costat del mar mirant l' infinit al costat del meu estimat amic Puff. by @alexfontroca70

Avui, mentre em fotien "bronca" a la nova i estranya feina he pensat en tu.
No pateixis, que era una bronca merescuda i ho han fet amb educació.
Però ho reconec, he sortit d'allà i m'he posat a plorar.
De pena ?, no ! En realitat no anava amb mi tot allò, però he dissimulat fent veure que si.
He plorat d'emoció, just com quan un dia com avui et vas fer lleuger a la terra i amb un pes que no pesa però que si besa,vius dins meu.
Hauria tornat a casa, si hi fossis, i t'hauria abraçat. Tu que sempre em feies entendre que el més bonic és posar-te el mínim de disfresses possibles!
M'agradava tant quan mai alliçonaves i jo anava aprenent lliçons.
Quan et vaig dir amb 12 anys que jo volia ser pintor i que ningú em pintés la vida, et vaig posar en un compromís massa gran pel teu paper ( que mai va ser important per mi) de pare. Hauria sigut injust perdre un Eduard i substituir-lo per un pare. Recordo escoltar els altres pares i no entenia pq el "meu" em deia sempre coses diferents.
Ostia! Ho reconec Eduard, ja fa uns quants anys que un artistassu deu estar fent una obra d'art amb la meva vida,i també t'ho reconec, no l'he pintat jo, però tranquil, tinc una gran sort, si demà marxés, tinc la sensació que ja ho he fet tot.

Trist- deuen pensar alguns, per mi és una meravella pensar que no em queda res pendent a fer ( ja saps que vaig triar el viure de les emocions i no pas dels fets i això m'ha salvat- i enlairat- sempre )
Jolines, a la foto sembles un "matón", just tu que em vas ensenyar com a home a plorar, a estimar la sensibilitat, a ser debil davant dels altres sense por. Un matón vaja !
T'estimo i t'enyoro però per la meva boca segueixen sortint brots d'amor que vam construir junts a base de respecte, oïdes i el més important: ens vam triar un a l altre. Res de loteria familiar ni de Nadals.
Tria.

Sempre em faré pesat parlant de tu. Ho sento, se que no t'agradava ser el prota. ❤️ by @alexfontroca70

Hi ha instants que penso en tu i entenc que potser tot el present va marxar amb la carta d'amor que vaig enviar-te aquell any que ja comença a ser llunyà.
La vaig deixar en una botella que no sabia nedar.
Entre peixos i sirenes va quedar ancorada. Per sempre.
El nostre món tenia nom de cel i cognom d'ales i era fill de la il·lusió i la passió infinita.
Vaig morir just quant et vaig fer marxar. No volies però era massa injust confondre el sublim amb una batalla.
Ja ho saps, a les batalles sempre hi ha allò cruelment anomenat danys col·laterals.
A aquests danys els demano perdó en el meu present. No en se més, aquelles ales que em vas regalar també em van condemnar. Però no mereixen que els doni només una porció del meu amor, hauries d'enviar-me, si us plau, el desamor dels dos, m'han dit que el guardes tu.
Aquests dies escolto Loquillo, ja saps que sempre m'ha agradat, però porto temps amagant el meu gust perquè tal com et vaig dir ja fa 20 anys, ens acostem cada dia més a les marques i depèn del que et posis o diguis, et diran que ets d'una marca o d'una altra.
I jo que només volia ser una persona, il·l'ús! Poca ambició la meva!
Haig de ser sincer, parlo amb tu però no et reconec, i en canvi, mai deixo d'estar enamorat, dolça condemna estimar a la pirata del passat, jo et vaig fer dormir i de pas la meva passió, el meu home, el meu futur es van suïcidar.
I sóc feliç, i visc feliç, però si ja no toco el cel amb la punta dels dits no trobaré el significat de l'amor sublim. El nostre era massa lliure per encadenar-nos a ell.
Vam deixar l'amor viu i a dalt de tot, però ja no existim cap dels dos. Però...
Gràcies per dir-me pirata.
El mar m'obre sempre el cor, ja ho saps. by @alexfontroca70